Elvira
“Cartes de viure”
Rainer Maria Rilke
3. A Friedrich Westhoff
Benvolgut Friedrich:
3. A Friedrich Westhoff
Benvolgut Friedrich:
Roma, vila Sterhl-Fern, 29 d’abril de 1904
Darrerament hem tingut força notícies teves a través de la mare i, tot i no saber-ne
gaires detalls precisos, creiem que passes per una època difícil. La mare no et podrà
ajudar; de fet, en el fons ningú no pot ajudar a ningú; això és el que de nou sempre
tornem a aprendre en tot conflicte i en cada confusió: que hom està sol.
Això no és tant dolent com sembla a primera vista. Perquè, al mateix temps, és el més positiu de la vida: que cadascú ho té tot en ell mateix, el propi destí, l’esdevenidor, l’espai propi i tot el seu món. També és ben cert que hi ha moments en què quedar-se en un mateix i resistir és difícil; s’escau que, tot just en els moments en què més fermament i, gosaria dir, que més obstinadament que mai, caldria que hom s’aferrés a ell mateix, ho fa a l’exterior. Passa massa sovint que, davant de grans esdeveniments, traslladem el nostre propi centre cap a coses estranyes, a un altre ser. Fer això significa anar en contra de la més elemental llei de l’equilibri i només se’n poden contraure dificultats i capficaments.
La Clara i jo, estimat Friedrich, hem convingut i hem entès que precisament tota vida en comú només pot consistir a enfortir dues soledats veïnes, i que tot allò que es coneix per renúncia de si, abnegació, perjudica essencialment el cor de la vida en comú: perquè, si hom s’abandona, esdevé no res, i si dos éssers renuncien a ells mateixos per tal de trobar-se, el terra s’esmuny sota els seus peus i la vida plegats esdevé una caiguda permanent. No ha estat sense patiment, estimat Friedrich, que ens hem adonat de tot això, i tothom que vulgui dur una vida pròpia ho ha d’aprendre d’una manera o altra.
Algun dia, quan sigui més gran i més madur, potser arribaré a escriure un llibre per a joves. No perquè pensi que he après més coses que els altres, sinó al contrari, perquè des de la infantesa i durant la joventut, tot se m’ha fet més difícil que als altres.
Cop rere cop he hagut de refer l’experiència que gairebé res és tan difícil com estimar- se. Que la feina és guanyar el jornal de cada dia; sí, Friedrich, el jornal. Déu sap que no hi ha cap altra paraula per expressar-ho. A tot això, s’hi ha d’afegir una altra observació: que els joves no estan alliçonats per a un amor tant difícil, ja que totes les convencions socials han tractat de convertir en trivial i frívola aquesta complicada i suprema relació, i els han fet caure en el miratge que estava a l’abast de tothom. No és així. L’amor és difícil, més difícil que tot plegat, perquè, en d’altres conflictes, la mateixa Naturalesa invita a l’ésser humà a concentrar-se, a aixoplugar-se en ell mateix amb totes les forces, mentre que en l’exaltació amorosa, la temptació d’abandonar-se del tot hi és sempre. Només pensa això: ¿pot ser bonic lliurar-se no com un tot ordenat, sinó a cegues, a trossos, tal com raja?. Donar-se d’aquesta manera, que sembla talment llençar-se o esquinçar-se, ¿pot ser res de bo, és joia,alegria, progrés?. No, no ho pot ser... Abans de regalar flors a algú, primer les encomanes, no?. Però els joves que s’estimen, amb tota la frisança i l’ànsia de la passió, es llancen l’un als braços de l’altre i no s’adonen de quina manca de mútua valoració hi ha en aquest lliurament desordenat; només la perceben astorats i desganats poc després, quan amb tot el desordre, arriba el desacord. Desacord, en el qual s’instal·len i que agreuja la confusió dia a dia; cap dels dos té ja al seu entorn res no alterat, res que sigui autèntic; sotmesos a una ruptura irreparable, tracten de mantenir l’aparença de la seva felicitat (per bé que tot plegat va haver de ser per gaudir-ne, tanmateix). Ai las!, en prou feines poden adonar-se del que entenen per “gaudi”. Cadascun, en la seva inseguretat, es torna més i més injust contra l’altre: els que tan sols somniaven amb una mútua benevolència, es tracten ara d’una manera tirànica i intolerant, i amb la necessitat de sortir d’aquesta confusió insuportable al preu que sigui, cometen la falta més gran que pot embrutar les relacions humanes: cedeixen a la impaciència. S’empenten cap una conclusió, cap una decisió que creuen definitiva; intenten afermar d’una vegada i per sempre la relació, les alteracions sorprenents de la qual, els han fet por, per tal que, en endavant, sigui “eternament” (tal com diuen) la mateixa. Aquest és tan sols el darrer esglaó d’aquesta llarga cadena d’errors enganxats l’un amb l’altre. Si ni tant sols allò que és mort es deixa fixar definitivament (es corromp i canvia a la seva manera). Molt menys encara es pot tractar allò que és viu, d’una vegada per totes! Viure és justament transformar- se, i les relacions humanes, que són l’essència de la vida, són el més mutable de tot, el més fluctuant, i els veritables amants són éssers, en què la relació i el contacte en cap moment són igual sa: éssers entre els quals mai no hi ha res habitual, res que ja hagués existit alguna vegada, sinó allò purament nou, inesperat, inaudit. Una mena de relacions de les quals n’ha d’esdevenir un goig immens, quasi impossible de viure, però que només pot arrelar entre persones de gran riquesa, entre éssers ja ordenats, concentrats. Només dos mons singulars, amplis i profunds, poden unir-se.
Això no és tant dolent com sembla a primera vista. Perquè, al mateix temps, és el més positiu de la vida: que cadascú ho té tot en ell mateix, el propi destí, l’esdevenidor, l’espai propi i tot el seu món. També és ben cert que hi ha moments en què quedar-se en un mateix i resistir és difícil; s’escau que, tot just en els moments en què més fermament i, gosaria dir, que més obstinadament que mai, caldria que hom s’aferrés a ell mateix, ho fa a l’exterior. Passa massa sovint que, davant de grans esdeveniments, traslladem el nostre propi centre cap a coses estranyes, a un altre ser. Fer això significa anar en contra de la més elemental llei de l’equilibri i només se’n poden contraure dificultats i capficaments.
La Clara i jo, estimat Friedrich, hem convingut i hem entès que precisament tota vida en comú només pot consistir a enfortir dues soledats veïnes, i que tot allò que es coneix per renúncia de si, abnegació, perjudica essencialment el cor de la vida en comú: perquè, si hom s’abandona, esdevé no res, i si dos éssers renuncien a ells mateixos per tal de trobar-se, el terra s’esmuny sota els seus peus i la vida plegats esdevé una caiguda permanent. No ha estat sense patiment, estimat Friedrich, que ens hem adonat de tot això, i tothom que vulgui dur una vida pròpia ho ha d’aprendre d’una manera o altra.
Algun dia, quan sigui més gran i més madur, potser arribaré a escriure un llibre per a joves. No perquè pensi que he après més coses que els altres, sinó al contrari, perquè des de la infantesa i durant la joventut, tot se m’ha fet més difícil que als altres.
Cop rere cop he hagut de refer l’experiència que gairebé res és tan difícil com estimar- se. Que la feina és guanyar el jornal de cada dia; sí, Friedrich, el jornal. Déu sap que no hi ha cap altra paraula per expressar-ho. A tot això, s’hi ha d’afegir una altra observació: que els joves no estan alliçonats per a un amor tant difícil, ja que totes les convencions socials han tractat de convertir en trivial i frívola aquesta complicada i suprema relació, i els han fet caure en el miratge que estava a l’abast de tothom. No és així. L’amor és difícil, més difícil que tot plegat, perquè, en d’altres conflictes, la mateixa Naturalesa invita a l’ésser humà a concentrar-se, a aixoplugar-se en ell mateix amb totes les forces, mentre que en l’exaltació amorosa, la temptació d’abandonar-se del tot hi és sempre. Només pensa això: ¿pot ser bonic lliurar-se no com un tot ordenat, sinó a cegues, a trossos, tal com raja?. Donar-se d’aquesta manera, que sembla talment llençar-se o esquinçar-se, ¿pot ser res de bo, és joia,alegria, progrés?. No, no ho pot ser... Abans de regalar flors a algú, primer les encomanes, no?. Però els joves que s’estimen, amb tota la frisança i l’ànsia de la passió, es llancen l’un als braços de l’altre i no s’adonen de quina manca de mútua valoració hi ha en aquest lliurament desordenat; només la perceben astorats i desganats poc després, quan amb tot el desordre, arriba el desacord. Desacord, en el qual s’instal·len i que agreuja la confusió dia a dia; cap dels dos té ja al seu entorn res no alterat, res que sigui autèntic; sotmesos a una ruptura irreparable, tracten de mantenir l’aparença de la seva felicitat (per bé que tot plegat va haver de ser per gaudir-ne, tanmateix). Ai las!, en prou feines poden adonar-se del que entenen per “gaudi”. Cadascun, en la seva inseguretat, es torna més i més injust contra l’altre: els que tan sols somniaven amb una mútua benevolència, es tracten ara d’una manera tirànica i intolerant, i amb la necessitat de sortir d’aquesta confusió insuportable al preu que sigui, cometen la falta més gran que pot embrutar les relacions humanes: cedeixen a la impaciència. S’empenten cap una conclusió, cap una decisió que creuen definitiva; intenten afermar d’una vegada i per sempre la relació, les alteracions sorprenents de la qual, els han fet por, per tal que, en endavant, sigui “eternament” (tal com diuen) la mateixa. Aquest és tan sols el darrer esglaó d’aquesta llarga cadena d’errors enganxats l’un amb l’altre. Si ni tant sols allò que és mort es deixa fixar definitivament (es corromp i canvia a la seva manera). Molt menys encara es pot tractar allò que és viu, d’una vegada per totes! Viure és justament transformar- se, i les relacions humanes, que són l’essència de la vida, són el més mutable de tot, el més fluctuant, i els veritables amants són éssers, en què la relació i el contacte en cap moment són igual sa: éssers entre els quals mai no hi ha res habitual, res que ja hagués existit alguna vegada, sinó allò purament nou, inesperat, inaudit. Una mena de relacions de les quals n’ha d’esdevenir un goig immens, quasi impossible de viure, però que només pot arrelar entre persones de gran riquesa, entre éssers ja ordenats, concentrats. Només dos mons singulars, amplis i profunds, poden unir-se.
És evident que els joves no poden garantir una relació així, per bé que, si comprenen
adequadament llur vida, s’hi poden anar orientant i preparant per poder-la gaudir. Si
estimen, cal no oblidar que són principiants, afeccionats, aprenents de l’amor; han
d’aprendre l’amor, i per això, com en qualsevol aprenentatge, hi fa falta pau,
paciència i concentració.
Admetre l’amor seriosament, sofrir-lo i aprendre’l com una feina: és això, Friedrich, allò que necessiten els joves. La gent tampoc no ha entès, com tantes altres coses, la posició de l’amor a la vida; l’ha convertit en joc i passatemps, perquè creia que el joc i la diversió són més feliços que el treball; però no hi ha res tan joiós com el treball; i l’amor, precisament per ser la joia suprema, no pot ser sinó treball. Qui estima, ha d’intentar comportar-se com si davant seu tingués una gran feinada: cal que estigui ben sol i ficar-se en ell mateix, concentrar-se i consolidar-se; ha de treballar, s’ha de convertir en alguna cosa!
En efecte, Friedrich, creu-me; com més s’és, més ric és tot el que es viu. I qui vulgui tenir a la seva vida un amor profund, ha d’estalviar, i aplegar i produir mel.
No hem de desesperar mai si s’ha perdut alguna cosa, una persona, una alegria, o una fortuna: tot torna de nou amb més esplendor. Allò que s’ha de desprendre, cau: allò que ens pertany, queda en nosaltres, tot obeeix a lleis que superen la nostra comprensió i amb les quals tan sols aparentment estem en desacord. Cal viure en un
Admetre l’amor seriosament, sofrir-lo i aprendre’l com una feina: és això, Friedrich, allò que necessiten els joves. La gent tampoc no ha entès, com tantes altres coses, la posició de l’amor a la vida; l’ha convertit en joc i passatemps, perquè creia que el joc i la diversió són més feliços que el treball; però no hi ha res tan joiós com el treball; i l’amor, precisament per ser la joia suprema, no pot ser sinó treball. Qui estima, ha d’intentar comportar-se com si davant seu tingués una gran feinada: cal que estigui ben sol i ficar-se en ell mateix, concentrar-se i consolidar-se; ha de treballar, s’ha de convertir en alguna cosa!
En efecte, Friedrich, creu-me; com més s’és, més ric és tot el que es viu. I qui vulgui tenir a la seva vida un amor profund, ha d’estalviar, i aplegar i produir mel.
No hem de desesperar mai si s’ha perdut alguna cosa, una persona, una alegria, o una fortuna: tot torna de nou amb més esplendor. Allò que s’ha de desprendre, cau: allò que ens pertany, queda en nosaltres, tot obeeix a lleis que superen la nostra comprensió i amb les quals tan sols aparentment estem en desacord. Cal viure en un
mateix i pensar en la totalitat de la vida, en els seus milions de possibilitats, de
grandiositats i de futurs, davant de les quals no hi ha res passat ni perdut.
Pensem molt en tu, estimat Friedrich. Estem convençuts que tu hauries trobat igualment aquesta sortida personal a qualsevol crisi, l’única eficaç, si no hagués estat pel pes del llast del teu any de servei militar. Recordo que, després de la presó de l’Escola militar, la meva set de llibertat i un daltabaix del meu sentiment sobre mi mateix (que només a poc a poc es pogué guarir de les ferides i dels cops que va rebre) em llençaren a desordres i somnis absolutament aliens a la meva vida. Ja no em cerco en cap altre lloc. Així actuem i així vivim tant la Clara com jo. Segur que també ho assoliràs. Tingues ànims, perquè tot es troba davant teu i les èpoques en les quals pesen les dificultats mai són temps perdut.
Et saludem, estimat Friedrich, amb tot el nostre afecte.
Rainer i Clara
Pensem molt en tu, estimat Friedrich. Estem convençuts que tu hauries trobat igualment aquesta sortida personal a qualsevol crisi, l’única eficaç, si no hagués estat pel pes del llast del teu any de servei militar. Recordo que, després de la presó de l’Escola militar, la meva set de llibertat i un daltabaix del meu sentiment sobre mi mateix (que només a poc a poc es pogué guarir de les ferides i dels cops que va rebre) em llençaren a desordres i somnis absolutament aliens a la meva vida. Ja no em cerco en cap altre lloc. Així actuem i així vivim tant la Clara com jo. Segur que també ho assoliràs. Tingues ànims, perquè tot es troba davant teu i les èpoques en les quals pesen les dificultats mai són temps perdut.
Et saludem, estimat Friedrich, amb tot el nostre afecte.
Rainer i Clara
No hay comentarios:
Publicar un comentario