Buenas tardes a todos!
Algunos alcances a manera de memoria sobre la última clase de Retórica.
Recordamos el documental de "La isla de las flores" y respecto a ella mencionamos de manera rápida la eudaimonia o felicidad que (dentro de la dispositio) es ese "estar bien", según la sociedad de consumo en el ejemplo de esta mujer ama de casa del vídeo.
La mayor parte de la clase estuvo dedicada al análisis de uno de los discursos TED-propuesto por Gloria- de nombre Men Box: A call to Men
Un discurso de gran fuerza emocional.Y esa carga se ve repartida en las anécdotas/historias 'reales' que cuenta. Los 'topoi' (lugares comunes) desde su crianza en un barrio de New York como el Bronx. La mención constante de niños. Su familia cuando era pequeño, sus amigos a la edad de 13 -16 años, sus hijos, el trato que tiene con ellos y para citar un ejemplo en menciona en el epílogo "mi hija" (esa forma elegida para decirlo es el estilo o la Elocutio. Porque también pudo haber dicho "tengo una hija"). Aquello acompañado de (pruebas atécnicas) fotografías detrás suyo de -en este caso- un primer plano del rostro de la niña.
Este "Kit de masculinidad" al que hace referencia a lo largo de su disertación es, en realidad, un constructo de lo que se entiende por género masculino y esta clara diferencia que hace con el femenino. Según la filosofía del lenguaje una palabra significa mucho más de lo que menciona. Es decir, el concepto tiene una carga social y emotiva con la que el Pathos, esta vez, se siente identificado. Para aseverarlo,en varias ocasiones son enfocados los rostros de las mujeres que asistieron con las que el Ethos ha causado empatía. El orador logra hacer reír al público (nuevamente eudaimonia) en varias ocasiones a través de la enumeración de sus historias.
A propósito de ello, se hizo mención y recomendación del libro El caballero de la armadura oxidada de Robert Fisher. Entiéndase armadura -dentro de la psicología- como un mecanismo de defensa. Y esa negación de nuestra propia vulnerabilidad.
Solemos hacernos una armadura socialmente. Esto sería parte de un estereotipo y no de un arquetipo .
Volviendo al discurso el epílogo fue altamente emocional.Y es recomendable que así sea. La última frase fue "ser libre". ¨(una palabra ronroneo).
También se hizo hincapié en los errores que para algunos pudo tener. Por ejemplo: la falta de un hilo conductor que uniese por completo su historia. Otros cuestionaron lo verosímil de las anécdotas.
Finalmente recordemos que un discurso retórico no sólo puede ser oral para ello Elvira, a apropósito de Sant Jordi compartió en este blog un texto de Rilke sobre el amor.
Convendrá leerlo y a ver qué opiniones sobre él compartimos en la siguiente clase.
Saludos!
Vania
viernes, 24 de abril de 2015
jueves, 23 de abril de 2015
Estimades, per celebrar el dia de Sant Jordi us penjo un text de Rainer M. Rilke, que és una reflexió sobre l'amor. Una abraçada i feliç diada!
Elvira
Elvira
“Cartes de viure”
Rainer Maria Rilke
3. A Friedrich Westhoff
Benvolgut Friedrich:
3. A Friedrich Westhoff
Benvolgut Friedrich:
Roma, vila Sterhl-Fern, 29 d’abril de 1904
Darrerament hem tingut força notícies teves a través de la mare i, tot i no saber-ne
gaires detalls precisos, creiem que passes per una època difícil. La mare no et podrà
ajudar; de fet, en el fons ningú no pot ajudar a ningú; això és el que de nou sempre
tornem a aprendre en tot conflicte i en cada confusió: que hom està sol.
Això no és tant dolent com sembla a primera vista. Perquè, al mateix temps, és el més positiu de la vida: que cadascú ho té tot en ell mateix, el propi destí, l’esdevenidor, l’espai propi i tot el seu món. També és ben cert que hi ha moments en què quedar-se en un mateix i resistir és difícil; s’escau que, tot just en els moments en què més fermament i, gosaria dir, que més obstinadament que mai, caldria que hom s’aferrés a ell mateix, ho fa a l’exterior. Passa massa sovint que, davant de grans esdeveniments, traslladem el nostre propi centre cap a coses estranyes, a un altre ser. Fer això significa anar en contra de la més elemental llei de l’equilibri i només se’n poden contraure dificultats i capficaments.
La Clara i jo, estimat Friedrich, hem convingut i hem entès que precisament tota vida en comú només pot consistir a enfortir dues soledats veïnes, i que tot allò que es coneix per renúncia de si, abnegació, perjudica essencialment el cor de la vida en comú: perquè, si hom s’abandona, esdevé no res, i si dos éssers renuncien a ells mateixos per tal de trobar-se, el terra s’esmuny sota els seus peus i la vida plegats esdevé una caiguda permanent. No ha estat sense patiment, estimat Friedrich, que ens hem adonat de tot això, i tothom que vulgui dur una vida pròpia ho ha d’aprendre d’una manera o altra.
Algun dia, quan sigui més gran i més madur, potser arribaré a escriure un llibre per a joves. No perquè pensi que he après més coses que els altres, sinó al contrari, perquè des de la infantesa i durant la joventut, tot se m’ha fet més difícil que als altres.
Cop rere cop he hagut de refer l’experiència que gairebé res és tan difícil com estimar- se. Que la feina és guanyar el jornal de cada dia; sí, Friedrich, el jornal. Déu sap que no hi ha cap altra paraula per expressar-ho. A tot això, s’hi ha d’afegir una altra observació: que els joves no estan alliçonats per a un amor tant difícil, ja que totes les convencions socials han tractat de convertir en trivial i frívola aquesta complicada i suprema relació, i els han fet caure en el miratge que estava a l’abast de tothom. No és així. L’amor és difícil, més difícil que tot plegat, perquè, en d’altres conflictes, la mateixa Naturalesa invita a l’ésser humà a concentrar-se, a aixoplugar-se en ell mateix amb totes les forces, mentre que en l’exaltació amorosa, la temptació d’abandonar-se del tot hi és sempre. Només pensa això: ¿pot ser bonic lliurar-se no com un tot ordenat, sinó a cegues, a trossos, tal com raja?. Donar-se d’aquesta manera, que sembla talment llençar-se o esquinçar-se, ¿pot ser res de bo, és joia,alegria, progrés?. No, no ho pot ser... Abans de regalar flors a algú, primer les encomanes, no?. Però els joves que s’estimen, amb tota la frisança i l’ànsia de la passió, es llancen l’un als braços de l’altre i no s’adonen de quina manca de mútua valoració hi ha en aquest lliurament desordenat; només la perceben astorats i desganats poc després, quan amb tot el desordre, arriba el desacord. Desacord, en el qual s’instal·len i que agreuja la confusió dia a dia; cap dels dos té ja al seu entorn res no alterat, res que sigui autèntic; sotmesos a una ruptura irreparable, tracten de mantenir l’aparença de la seva felicitat (per bé que tot plegat va haver de ser per gaudir-ne, tanmateix). Ai las!, en prou feines poden adonar-se del que entenen per “gaudi”. Cadascun, en la seva inseguretat, es torna més i més injust contra l’altre: els que tan sols somniaven amb una mútua benevolència, es tracten ara d’una manera tirànica i intolerant, i amb la necessitat de sortir d’aquesta confusió insuportable al preu que sigui, cometen la falta més gran que pot embrutar les relacions humanes: cedeixen a la impaciència. S’empenten cap una conclusió, cap una decisió que creuen definitiva; intenten afermar d’una vegada i per sempre la relació, les alteracions sorprenents de la qual, els han fet por, per tal que, en endavant, sigui “eternament” (tal com diuen) la mateixa. Aquest és tan sols el darrer esglaó d’aquesta llarga cadena d’errors enganxats l’un amb l’altre. Si ni tant sols allò que és mort es deixa fixar definitivament (es corromp i canvia a la seva manera). Molt menys encara es pot tractar allò que és viu, d’una vegada per totes! Viure és justament transformar- se, i les relacions humanes, que són l’essència de la vida, són el més mutable de tot, el més fluctuant, i els veritables amants són éssers, en què la relació i el contacte en cap moment són igual sa: éssers entre els quals mai no hi ha res habitual, res que ja hagués existit alguna vegada, sinó allò purament nou, inesperat, inaudit. Una mena de relacions de les quals n’ha d’esdevenir un goig immens, quasi impossible de viure, però que només pot arrelar entre persones de gran riquesa, entre éssers ja ordenats, concentrats. Només dos mons singulars, amplis i profunds, poden unir-se.
Això no és tant dolent com sembla a primera vista. Perquè, al mateix temps, és el més positiu de la vida: que cadascú ho té tot en ell mateix, el propi destí, l’esdevenidor, l’espai propi i tot el seu món. També és ben cert que hi ha moments en què quedar-se en un mateix i resistir és difícil; s’escau que, tot just en els moments en què més fermament i, gosaria dir, que més obstinadament que mai, caldria que hom s’aferrés a ell mateix, ho fa a l’exterior. Passa massa sovint que, davant de grans esdeveniments, traslladem el nostre propi centre cap a coses estranyes, a un altre ser. Fer això significa anar en contra de la més elemental llei de l’equilibri i només se’n poden contraure dificultats i capficaments.
La Clara i jo, estimat Friedrich, hem convingut i hem entès que precisament tota vida en comú només pot consistir a enfortir dues soledats veïnes, i que tot allò que es coneix per renúncia de si, abnegació, perjudica essencialment el cor de la vida en comú: perquè, si hom s’abandona, esdevé no res, i si dos éssers renuncien a ells mateixos per tal de trobar-se, el terra s’esmuny sota els seus peus i la vida plegats esdevé una caiguda permanent. No ha estat sense patiment, estimat Friedrich, que ens hem adonat de tot això, i tothom que vulgui dur una vida pròpia ho ha d’aprendre d’una manera o altra.
Algun dia, quan sigui més gran i més madur, potser arribaré a escriure un llibre per a joves. No perquè pensi que he après més coses que els altres, sinó al contrari, perquè des de la infantesa i durant la joventut, tot se m’ha fet més difícil que als altres.
Cop rere cop he hagut de refer l’experiència que gairebé res és tan difícil com estimar- se. Que la feina és guanyar el jornal de cada dia; sí, Friedrich, el jornal. Déu sap que no hi ha cap altra paraula per expressar-ho. A tot això, s’hi ha d’afegir una altra observació: que els joves no estan alliçonats per a un amor tant difícil, ja que totes les convencions socials han tractat de convertir en trivial i frívola aquesta complicada i suprema relació, i els han fet caure en el miratge que estava a l’abast de tothom. No és així. L’amor és difícil, més difícil que tot plegat, perquè, en d’altres conflictes, la mateixa Naturalesa invita a l’ésser humà a concentrar-se, a aixoplugar-se en ell mateix amb totes les forces, mentre que en l’exaltació amorosa, la temptació d’abandonar-se del tot hi és sempre. Només pensa això: ¿pot ser bonic lliurar-se no com un tot ordenat, sinó a cegues, a trossos, tal com raja?. Donar-se d’aquesta manera, que sembla talment llençar-se o esquinçar-se, ¿pot ser res de bo, és joia,alegria, progrés?. No, no ho pot ser... Abans de regalar flors a algú, primer les encomanes, no?. Però els joves que s’estimen, amb tota la frisança i l’ànsia de la passió, es llancen l’un als braços de l’altre i no s’adonen de quina manca de mútua valoració hi ha en aquest lliurament desordenat; només la perceben astorats i desganats poc després, quan amb tot el desordre, arriba el desacord. Desacord, en el qual s’instal·len i que agreuja la confusió dia a dia; cap dels dos té ja al seu entorn res no alterat, res que sigui autèntic; sotmesos a una ruptura irreparable, tracten de mantenir l’aparença de la seva felicitat (per bé que tot plegat va haver de ser per gaudir-ne, tanmateix). Ai las!, en prou feines poden adonar-se del que entenen per “gaudi”. Cadascun, en la seva inseguretat, es torna més i més injust contra l’altre: els que tan sols somniaven amb una mútua benevolència, es tracten ara d’una manera tirànica i intolerant, i amb la necessitat de sortir d’aquesta confusió insuportable al preu que sigui, cometen la falta més gran que pot embrutar les relacions humanes: cedeixen a la impaciència. S’empenten cap una conclusió, cap una decisió que creuen definitiva; intenten afermar d’una vegada i per sempre la relació, les alteracions sorprenents de la qual, els han fet por, per tal que, en endavant, sigui “eternament” (tal com diuen) la mateixa. Aquest és tan sols el darrer esglaó d’aquesta llarga cadena d’errors enganxats l’un amb l’altre. Si ni tant sols allò que és mort es deixa fixar definitivament (es corromp i canvia a la seva manera). Molt menys encara es pot tractar allò que és viu, d’una vegada per totes! Viure és justament transformar- se, i les relacions humanes, que són l’essència de la vida, són el més mutable de tot, el més fluctuant, i els veritables amants són éssers, en què la relació i el contacte en cap moment són igual sa: éssers entre els quals mai no hi ha res habitual, res que ja hagués existit alguna vegada, sinó allò purament nou, inesperat, inaudit. Una mena de relacions de les quals n’ha d’esdevenir un goig immens, quasi impossible de viure, però que només pot arrelar entre persones de gran riquesa, entre éssers ja ordenats, concentrats. Només dos mons singulars, amplis i profunds, poden unir-se.
És evident que els joves no poden garantir una relació així, per bé que, si comprenen
adequadament llur vida, s’hi poden anar orientant i preparant per poder-la gaudir. Si
estimen, cal no oblidar que són principiants, afeccionats, aprenents de l’amor; han
d’aprendre l’amor, i per això, com en qualsevol aprenentatge, hi fa falta pau,
paciència i concentració.
Admetre l’amor seriosament, sofrir-lo i aprendre’l com una feina: és això, Friedrich, allò que necessiten els joves. La gent tampoc no ha entès, com tantes altres coses, la posició de l’amor a la vida; l’ha convertit en joc i passatemps, perquè creia que el joc i la diversió són més feliços que el treball; però no hi ha res tan joiós com el treball; i l’amor, precisament per ser la joia suprema, no pot ser sinó treball. Qui estima, ha d’intentar comportar-se com si davant seu tingués una gran feinada: cal que estigui ben sol i ficar-se en ell mateix, concentrar-se i consolidar-se; ha de treballar, s’ha de convertir en alguna cosa!
En efecte, Friedrich, creu-me; com més s’és, més ric és tot el que es viu. I qui vulgui tenir a la seva vida un amor profund, ha d’estalviar, i aplegar i produir mel.
No hem de desesperar mai si s’ha perdut alguna cosa, una persona, una alegria, o una fortuna: tot torna de nou amb més esplendor. Allò que s’ha de desprendre, cau: allò que ens pertany, queda en nosaltres, tot obeeix a lleis que superen la nostra comprensió i amb les quals tan sols aparentment estem en desacord. Cal viure en un
Admetre l’amor seriosament, sofrir-lo i aprendre’l com una feina: és això, Friedrich, allò que necessiten els joves. La gent tampoc no ha entès, com tantes altres coses, la posició de l’amor a la vida; l’ha convertit en joc i passatemps, perquè creia que el joc i la diversió són més feliços que el treball; però no hi ha res tan joiós com el treball; i l’amor, precisament per ser la joia suprema, no pot ser sinó treball. Qui estima, ha d’intentar comportar-se com si davant seu tingués una gran feinada: cal que estigui ben sol i ficar-se en ell mateix, concentrar-se i consolidar-se; ha de treballar, s’ha de convertir en alguna cosa!
En efecte, Friedrich, creu-me; com més s’és, més ric és tot el que es viu. I qui vulgui tenir a la seva vida un amor profund, ha d’estalviar, i aplegar i produir mel.
No hem de desesperar mai si s’ha perdut alguna cosa, una persona, una alegria, o una fortuna: tot torna de nou amb més esplendor. Allò que s’ha de desprendre, cau: allò que ens pertany, queda en nosaltres, tot obeeix a lleis que superen la nostra comprensió i amb les quals tan sols aparentment estem en desacord. Cal viure en un
mateix i pensar en la totalitat de la vida, en els seus milions de possibilitats, de
grandiositats i de futurs, davant de les quals no hi ha res passat ni perdut.
Pensem molt en tu, estimat Friedrich. Estem convençuts que tu hauries trobat igualment aquesta sortida personal a qualsevol crisi, l’única eficaç, si no hagués estat pel pes del llast del teu any de servei militar. Recordo que, després de la presó de l’Escola militar, la meva set de llibertat i un daltabaix del meu sentiment sobre mi mateix (que només a poc a poc es pogué guarir de les ferides i dels cops que va rebre) em llençaren a desordres i somnis absolutament aliens a la meva vida. Ja no em cerco en cap altre lloc. Així actuem i així vivim tant la Clara com jo. Segur que també ho assoliràs. Tingues ànims, perquè tot es troba davant teu i les èpoques en les quals pesen les dificultats mai són temps perdut.
Et saludem, estimat Friedrich, amb tot el nostre afecte.
Rainer i Clara
Pensem molt en tu, estimat Friedrich. Estem convençuts que tu hauries trobat igualment aquesta sortida personal a qualsevol crisi, l’única eficaç, si no hagués estat pel pes del llast del teu any de servei militar. Recordo que, després de la presó de l’Escola militar, la meva set de llibertat i un daltabaix del meu sentiment sobre mi mateix (que només a poc a poc es pogué guarir de les ferides i dels cops que va rebre) em llençaren a desordres i somnis absolutament aliens a la meva vida. Ja no em cerco en cap altre lloc. Així actuem i així vivim tant la Clara com jo. Segur que també ho assoliràs. Tingues ànims, perquè tot es troba davant teu i les èpoques en les quals pesen les dificultats mai són temps perdut.
Et saludem, estimat Friedrich, amb tot el nostre afecte.
Rainer i Clara
lunes, 20 de abril de 2015
Memoria 9 - Clase de jueves 16 de abril de 2015
Retórica y estilística Memoria 9 16 de abril de 2015
Compañeros:
En nuestra última clase se
nos informó sobre el trabajo de fin de semestre que consiste en crear y exponer
un discurso de acuerdo a todos los contenidos que hemos ido analizando en las
clases. También tenemos la posibilidad de hacer un debate en torno al discurso
de cada uno de nosotros, juzgando, criticando, pero por sobre todo aprendiendo
de los demás. La idea es que a través de este trabajo lo pasemos bien, nos
retroalimentemos y disfrutemos el tema libre que vamos a elegir. Hasta ahí todo
bien, sin embargo, por un tema de tiempo aún no sabemos si esto último será
posible. La exposición, por otro lado, es segura y así quedan las fechas de
presentación.
Jueves 7 de mayo – Julia, Olga
Jueves 14 de mayo – Marcelo,
Vania, Fabia y Gaby (Juntas)
Jueves 21 de mayo – Blanca,
Gemma, Gloria y Carla (Juntas)
Jueves 28 de mayo – Joana,
Irene, Marina, Gisella.
Jueves 04 de junio – Miguel
De acuerdo a lo que se nos viene, Elvira ha recalcado que lo más importante es el carácter del orador, este tiene que ser creíble y eso depende únicamente de la creatividad puesta en nuestro tema y de la confianza en ella, teniendo en cuenta además nuestra convicción y credibilidad personal como objetivo.
La idea de colgar la memoria en el blog, es que todos interactúen y vayan agregando sus visiones y propuestas, sobre todo ahora que tenemos esta labor.
Por otro lado, la última clase al fin tuvimos el visionado de La Isla de las Flores. Se produjo una “mesa redonda” interesante en torno al tema, en ella se mencionaron recursos estilísticos como la antítesis: El discurso de la narración en off versus las imágenes, esto lleva a un nivel de ironía que es posible en el ámbito audiovisual. También pudimos apreciar lo que son los entimemas y un repaso sobre las pruebas técnicas y a-técnicas.
Luego de esto hubo un arduo debate sobre feminismo… y Elvira ha
recomendado Mujeres que corren con lobos y Culto a la feminidad.
#ÉlPorElla o HeForShe
Buenos
días!
No pude
evitar pensar en el discurso que Emma Watson diera en la sede de las Naciones
Unidas, cuando se hablaba en la clase pasada del rol de la mujer en una
sociedad "masculina".
Esta
joven actriz, ídolo de jóvenes y adolescentes también convertida en la imagen
de grandes marcas y embajadora de Buena Voluntad de la ONU, aprovechó su
popularidad para llamar la atención, porque de eso se trata inicialmente un
discurso, según lo que creo, de hacer visible lo cotidiano.
Y de
hacernos meditar a todos sobre ello ¿Qué es más cercano que nuestra propia
realidad?
Finalmente
y a propósito de este tema, como decía García Márquez hay dos maneras de no
decir nada: callando o diciendo demasiado.
Y para
no caer en ninguno de esos extremos doy paso al discurso.
Saludos.
Vania
https://www.youtube.com/watch?v=P8GQ2rWjpGw
viernes, 17 de abril de 2015
La "caja" de la masculinidad
Estimades,
Hablamos mucho sobre feminismos y el papel de las mujeres en esta lucha, pero es difícil encontrar uno que se pregunta: "¿y los hombres en este contexto? ¿tienen algún papel? ¿qué tiene esto que ver con ellos?"
Como había comentado en la clase de ayer, os dejo aquí un discurso brillante y emocionante de un hombre, activista y educador, sobre la educación dirigida a los niños y sobre los peligrosos efectos del modelo de masculinidad presente en nuestra cultura. Sobre como los modelos masculinos nos enseñan a ver hombres y mujeres como seres diferentes desde el inicio de nuestra vida.
En este discurso, es posible identificar muchas de las estrategias y elementos retóricos que hemos estudiado. Todo el tiempo, Tony Porter juega con la emoción (Eudaimonia!), al utilizar nada más que sus proprias experiencias ("pruebas atécnicas?") para convencernos de su argumento. Es un discurso a lo largo del cual, os digo, casi no se puede respirar, de tantas emociones que despierta.
Desde el inicio, atenten sobre como el autor del discurso construye un "ethos" que, aunque no tengamos referencias previas de él, nos atrae rápidamente la atención y la confianza. Un hombre, crecido entre los barrios de Harlem y Bronx, donde la disparidad entre hombres y mujeres es claramente enseñada desde siempre a los niños... vamos a ver qué nos tiene que decir, sobre feminismo, este señor:
http://www.ted.com/talks/tony_porter_a_call_to_men#t-83901
Hablamos mucho sobre feminismos y el papel de las mujeres en esta lucha, pero es difícil encontrar uno que se pregunta: "¿y los hombres en este contexto? ¿tienen algún papel? ¿qué tiene esto que ver con ellos?"
Como había comentado en la clase de ayer, os dejo aquí un discurso brillante y emocionante de un hombre, activista y educador, sobre la educación dirigida a los niños y sobre los peligrosos efectos del modelo de masculinidad presente en nuestra cultura. Sobre como los modelos masculinos nos enseñan a ver hombres y mujeres como seres diferentes desde el inicio de nuestra vida.
En este discurso, es posible identificar muchas de las estrategias y elementos retóricos que hemos estudiado. Todo el tiempo, Tony Porter juega con la emoción (Eudaimonia!), al utilizar nada más que sus proprias experiencias ("pruebas atécnicas?") para convencernos de su argumento. Es un discurso a lo largo del cual, os digo, casi no se puede respirar, de tantas emociones que despierta.
Desde el inicio, atenten sobre como el autor del discurso construye un "ethos" que, aunque no tengamos referencias previas de él, nos atrae rápidamente la atención y la confianza. Un hombre, crecido entre los barrios de Harlem y Bronx, donde la disparidad entre hombres y mujeres es claramente enseñada desde siempre a los niños... vamos a ver qué nos tiene que decir, sobre feminismo, este señor:
http://www.ted.com/talks/tony_porter_a_call_to_men#t-83901
jueves, 16 de abril de 2015
Los anuncios polémicos de Desigual
La marca de ropa barcelonesa Desigual, famosa por su estilo desenfadado tanto en moda como en comunicación, lanzó en 2012 una línea comunicativa que año tras año ha ido creando polémica y más polémica.
El artífice del slogan de Desigual, “La vida es chula!” es Oriol Villar y sin duda ha conseguido que cada año los anuncios de la marca estén en boca de todos. Es interesante la construcción de estereotipos de las distintas figuras femenina aparentemente liberadas, dueñas de su sexualidad, en definitiva una imagen transgresora de las mujeres. A mi entender cabe cuestionarse si en el fondo no se están reproduciendo esquemas muy asociados a la frivolidad, los tópicos y clichés en relación al sexo y la orientación sexual, a la mujer objeto, etc. Juzguemos!
https://www.youtube.com/watch?v=qRVG2mIkUMY
https://www.youtube.com/watch?v=VtcAu0MWQNY
https://www.youtube.com/watch?v=peIaHlZN68w
https://www.youtube.com/watch?v=wQnrGKPy0YY
https://www.youtube.com/watch?v=P4HKu_EuGZ4
https://www.youtube.com/watch?v=8D6OFJPvyRM
viernes, 10 de abril de 2015
¿Conspiración #GermanWings?
Para reflexionar ;)
http://astillasderealidad.blogspot.co.uk/2015/04/empieza-desmoronarse-la-version-oficial.html
Bon cap de setmana a tothom!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)